Ara saps que la mort no és morir-te
Sinó que mori algú estimat
La teva mort no et convida
Al tètric espectacle
T'en fa protagonista, I deu ser trist
Però més trist és veure l'agonia lenta
D'algú que estimes,
Com el cos tan conegut
Es degrada I malmet dins a tornar-se
Un feix d'òssos I pell que ni se serva,
Però encara estima,
I parla de guarirse amb l'esperança
De qui mai no ha perdut la fe en els altres
Clames llavors als déus I contra els déus
Inútilment, que els déus mai no responen
I el seu callar és un mirall opac
Torna, doncs, al teu clos
I fes-t'hi fort amb una opció de vida,
Ara que saps que morir-te no és la mort,
I emplena d'amor el buit de l'estimada morta